Danzarinas “de bòlit”

Igual em surt un post una mica sentimentaloide, però resulta que tinc ganes d’explicar que aquest any és estrany. El dilluns en vam parlar amb la Mon i, a sobre, no fa gaire, he llegit un post de la Naida que m’ha fet pensar en quan ens vam conèixer les danzarinas.

D’una banda, vam arribar Rose i jo, que ja ens coneixíem de treballar a l’Illa Diagonal. Després vam conèixer la Cris (Tyi) i la Mon. I un dia als vestuaris, encara recordo que flis-flus-flas, la Eli va preguntar per la coreografia que havíem fet a la festa Egípcia, la seva manera subtil ( ) d’apuntar-se a la següent i ja està, una danzarina més. I resulta que per aquelles coses de la vida que no t’expliques, ens vam entendre molt bé de seguida, hem sortit a sopar alguna vegada, hem llogat sales per assajar (i passar l’estona i riure, siguem sincers), hem anat a veure alguna actuació de les Zaghareet, Diosas del Nilo,… I per aquelles coses de la vida que no t’expliques, si no hi són elles a classe ja no és el mateix. No saps a qui queixar-te de com t’ha anat el dia, quina mirada buscar que et digui “ei, hola, anem fent” o “esto no me sale”…

I resulta que aquest any és estrany perquè la Rose ja va deixar de venir el curs passat perquè es va quedar embarassada. Que, per cert, com ja deveu haver vist, té un bebé preciós. Causa de fuerza mayor per la qual ja no balla amb nosaltres. I la trobo moooooolt a faltar, sincerament.

La Cris… Tyiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, on ets? Fa tants dilluns que no ens veiem! I l’altre que vam coincidir vaig arribar tard i estava a l’altra punta de la classe! Doncs això, que el dilluns que hi va una no hi anem les altres. I no sé com deus estar de liada, però jo conec un que treballava i feia una tesi i tot i que vivia amb mi no hi era. En serio. Jo parlava i durant tres mesos (o més!) no vaig aconseguir que em contestés sense començar la frase amb: “Ai, perdona, estava pensant en la tesi. Què m’has dit?” Entre feines i demés…

Amb la Mon i la Eli havíem tingut una relació addictiva fins i tot!!! És clar, tant assajar a totes hores, al final cinc minuts que no et veus i ja et falta alguna cosa. Però ara no tenim temps, ens veiem a classe i d’aquella manera. Perquè (i jo la primera) és arribar, ballar, marxar. Ni tan sols tenim cinc minuts per dir-nos què tal ens ha anat.

Jo mateixa, ara tinc el cap amb els nens del cole, en com fer que es concentrin, que facin cas a la teacher, amb què faig a l’hora de biblioteca amb la xinesa que acaba d’arribar i no entén ni papa de català (imagina’t fer-la llegir un llibre, pobreta!!!).

Total, que ja estic veient que aquest curs… Què poquet que ens veurem, danzarinas. Però bé, això és una etapa de la vida. Intentem buscar foradets i, si no es pot, a veure què passa el proper curs.