Una llàstima, l’espai

Ja sé que vaig dir que fins el 20 de juny no diria res, però resulta que necessito dir una cosa i com que la tinc al cap me’n vaig dels apunts a l’assaig d’avui cada dos per tres, o sigui que tampoc no estudio. Així que ho dic i continuo fent feina, no?

Cap de les coreografies que hem fet a classe, ni quan fèiem els intensius, m’han agradat. Ni la música ni el ball. Però la de final de curs sí. Em va agradar la música i m’anaven agradant les seqüències que Paloma ens anava ensenyant (tot i que com ja he dit alguna vegada trobo que era molt difícil enganxar els temps). Després de practicar i practicar i tornar a practicar trobo que el resultat ha estat fantàstic. Avui a l’assaig no podia veure el grup des de l’altra banda, però m’ha agradat el que he anat captant pel mirall. Fins i tot la roba m’agrada. I els manguitos, que jo era antimanguitos!!

Tot això ho dic perquè m’ha sabut molt greu que ens haguem hagut de comprimir. Ja sé que no hi havia res a fer i que l’espai és el que és i que ha anat com ha anat. Però què voleu que us digui? Trobo que part de la gràcia de la coreografia es perd si no podem obrir bé els braços ni podem fer les voltes com cal. De tota manera, Paloma somreia, així que, sent el seu “debut”, suposo que aquest somriure és perquè no es devia veure tan malament, oi? Si no tindria una altra cara.

De tota manera, nosaltres som unes fantàstiques i, sigui amb l’espai que sigui, el proper divendres (13 juny) ho farem de meravella i als nostres xicots, amics i/o amants i públic en general els caurà la baba.