El passat divendres 28 algunes de les alumnes de Paloma, i ella mateixa, vam anar a sopar al restaurant Al-Jaima. No hi havia anat mai i em va agradar molt estar sopant mentre gaudeixes d’aquest ball que ens té tan enganxades. Vaig decidir que hi tornaré amb la meva parella tot i que, pel que fa al menjar, continuo sent fidel al meu libanés (com que comparar és lleig, ja li dedicaré un post més endavant).
Vaig arribar molt puntual i només hi havien l’Elisabet i la Gemma. No les coneixia però vam estar xerrant mentre anava arribant la resta de la gent. Evidentment, com passa en els sopars d’aquest tipus, vam anar seient al costat de les nostres companyes de classe i no vam poder xerrar gaire amb les altres durant el sopar. Però bé, això també va fer que conegués més la trista representació que va anar de la meva classe (Gemma i Esther, a banda de l’Elizabeth, és clar). Al final vaig estar a punt d’anar a fer una copeta amb… (perdoneu!!!, sou el grupet de la Sandra però no recordo els noms de la resta!!) però el sentit comú (ja que a l’endemà ballava a la Festa Egípcia) em va dir que marxés cap a caseta. De tota manera va estar molt bé i hauríem de tornar a repetir l’experiència i, aquesta vegada, sense tallers a Madrid, sense festes egípcies, a veure si ens movem de la taula i fem petar la xerrada amb un cubateta a la mà. Què em dieu?
Acabo amb una curiositat que he llegit a El Periódico: Resulta que el propietari de l’Al-Jaima, Mahmoud Katib, va ser la primera persona en obrir un restaurant libanés a Barcelona, ara fa 25 anys, l’Abou-Khalil, al carrer Santaló. La filosofia és la mateixa: plats típics libanesos i ball. Sembla curiós, ara que n’hi ha tants, que quan es va obrir el primer jo tenia tres anys… Això és ahir!!!
Per cert, alguna deu estar dient “tanta càmara i sense fotos???”. Ok, a part que la fotògrafa no és gens bona, estic a l’espera que el Firefox torni a funcionar perquè amb aquest navegador no puc pujar les fotos. Sorry…
