El minut 1′30, l’atac de riure i la “xuleta”

Sense tenir molt clara la raó, aquesta setmana he estat una mica apàtica però aquest matí se m’ha passat tota la tonteria i he recordat una de les raons per les que ballo. Estem preparant una coreografia per la propera festa egípcia (a la que no se si tenim temps de presentar-nos a aquestes alçades de la vida) i m’he adonat que l’últim que m’importa és si hi arribem o no. He entrat a la sala dient “nenes, vam estar boges de demanar tres hores” però han passat tan ràpid que encara m’hi hagués quedat tres més. És tan fantàstic i extraordinari oblidar-te de tot i compartir tant bon rollo…

La veritat és que les tres som prou diferents però tot i això (o potser per això) hi ha molt bon ambient entre nosaltres. Cadascuna amb el seu estil, les seves neures, les seves idees i aportacions, els seus moviments… però tot ben integrat tant en la coreografia com en el grup mateix. Eli explicant els passos, Mon que de paraula no els entén i necessita veure’ls, jo que quan em pica els canvio… Què boniiiiiic!!!

El famós minut 1′30 del camell, que semblava que no hi havia més part de cançó que aquest coi de minut i que d’aquí no hi havia manera de passar. Al final ens hem desencallat i hem posat per ahí el moviment soy una guarra porque me toco, porque me toco mucho. Hem rigut tant quan Eli ha dit això, ella tan “fisna” amb el seu accent argentí!! Sobretot, però, hem pogut avançar ni que sigui a duras penas gràcies a la fantàstica “xuleta” (si us plau, que algú em digui com és aquesta paraula en català) que havia fet l’Eli. I res, que com que no ens sabem l’ordre dels passos encara i ens hem vist perdudes, a Mon i a mi ens ha agafat un atac de riure d’aquells que et fan caure les llàgrimes i tot.

Gràcies a aquests moments, gràcies a vosaltres, m’encanta ballar! Petonets!!