Ja fa massa temps que aquest blog no és el que jo volia que fos. I ja fa massa temps que penso que no tinc temps perquè sigui com jo vull. A més, si mireu qui escriu veureu que la gran majoria de les vegades sóc jo. La idea que tenia de fer un blog on totes les danzarinas anéssim escrivint les nostres cosetes ha quedat en… en això, en un idea. Això ara no canviarà perquè estem totes tan embolicades que no crec que comencem a remuntar Cuatro Danzarinas. Jo no puc. En aquests momtents tinc massa feina. De tota manera estic molt enganxada a això d’explicar experiències així que em continuareu trobant a El blog de la Susanna i les seves circumstàncies. De fet, si vull parlar de dansa ho puc continuar fent a l’altre blog. D’acord, ara que ho penso, tenir dos blogs (abans de decidir-me a unir-los) i col·laborar a Olleta de Verdures era un pèl massa…
Doncs ja veieu. Tot aquest rotllo és per dir-vos que deixo d’escriure a Cuatro Danzarinas. I que consti que em sap mooooolt greu. Però els dilluns vaig a dansa, cada dos dimarts tinc un curs, els dimecres de 18 a 21 un altre, els dijous de 18′30 a 21′30, els divendres tres hores més de curs, haig d’estudiar encara els 25 temes per les oposicions, haig de fer les programacions de tot el curs d’anglès, de biblioteca… Més les hores que estic treballant a l’escola, evidentment. I no us explico més que em deprimeixo.
De fet, estic taaaaaaaaaaaaan desbordada de feina que he estat a punt de deixar les classes a Munique. Sort que tinc unes fantàstiques companyes a la feina que m’han aconsellat que no ho faci. Molt sensatament m’han dit que si perdo aquesta hora que és per mi i només per mi, no la recuperaré mai a la vida perquè sempre tindré feina per fer.
Ei, però no us penseu que em perdreu de vista, que ja us dic que continuo pels altres dos blogs i, a més, continuaré visitant-vos i fent-vos comentaris.
Un plaer haver estat aquest temps per aquí!! De veritat!
) d’apuntar-se a la següent i ja està, una danzarina més. I resulta que per aquelles coses de la vida que no t’expliques, ens vam entendre molt bé de seguida, hem sortit a sopar alguna vegada, hem llogat sales per assajar (i passar l’estona i riure, siguem sincers), hem anat a veure alguna actuació de les Zaghareet, Diosas del Nilo,… I per aquelles coses de la vida que no t’expliques, si no hi són elles a classe ja no és el mateix. No saps a qui queixar-te de com t’ha anat el dia, quina mirada buscar que et digui “ei, hola, anem fent” o “esto no me sale”…
A banda de començar un nou nivell, setembre se’m presenta mogudet: estic apuntada a llistes i s’obre la possibilitat de que, per fi, pugui treballar com a mestra. Però a més, d’aquí a unes quatre setmanetes em caso i, evidentment, estic molt emocionada i en tinc moltes ganes. Amb aquest paisatge pel davant, com puc queixar-me del mes de setembre? Impossible!
.